INVASIÓ
SUBTIL-PERE CALDERS
A
l'Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no
s'assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d'aquesta mena
d'orientals.
A
l'hora de sopar, va asseure's a la meva taula, després de demanar-me permís
sense gaire cerimònia. Em va cridar l'atenció el fet que no tenia els ulls
oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes
rosades i a cabell rossenc.
Jo
estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud
pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques.
El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida -"amb força
ceba", digué-, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final,
cafè, una copa de conyac i una breva.
M'havia
imaginat que el japonès menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot,
pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així:
l'home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i
mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em
feia trontollar els partits presos.
D'altra
banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap
accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és
molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior,
perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc
estranger a l'entrevista, l'hi posava jo, condicionant tota la meva actuació
-gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu interlocutor era
japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa.
Jo
creia que aquell home devia ésser representant o venedor d'aparells
fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de perles cultivades... Vaig provar
tots aquells temes i ell els apartà amb un ample moviment del braç. "Venc
sants d'Olot, jo", digué. "Encara hi ha mercat?", vaig
preguntar-li. I em va dir que sí, que anava de baixa però que ell es defensava.
Feia la zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un descans o
venien dues festes seguides, cap a casa falta gent...
-No hi
ha res com a cas! -reblà amb un aire de satisfacció.
-Viviu
al nostre país?
-I
doncs? On voleu que visqui?
Sí, és
clar, són rodamóns i es fiquen pertot arreu. Me'l vaig tornar a mirar i
asseguro que cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva
procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Futbol de Club Barcelona a
la solapa.
Tot
plegat era molt sospitós, i em va capficar. La meva dona s'havia fet servir el
sopar a l'habitació, perquè estava una mica empiocada; vaig contar-li
l'aventura, adornant el relat amb les meves aprensions: si molt convé, es tractava
d'un espia.
-I
d'on ho has tret que és japonès? -em preguntà ella.
Vaig
riure, potser no de bona gana, compadit de la seva innocència.
-Els
conec d'una hora lluny... -vaig contestar-li.
-Que
vols dir que n'has vistos gaires?
-No,
però els clisso de seguida!
-T'ho
ha dit ell, que era japonès?
-Ni
una sola vegada. Són astuts...
-T'ho
ha dit algú?
-Ningú
no m'ha dit res, ni falta que em fa. Tinc l'instint esmoladíssim!
Ens
vam barallar. Sempre em burxa dient-me que sóc malpensat i que qualsevol dia
tindré un disgust dels grossos. Com si no em conegués prou! Sembla que es
complagui a no raonar i és d'una candidesa increïble.
