Invasió Subtil- Pere Calders /Anna Gómez

INVASIÓ SUBTIL-PERE CALDERS

A l'Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s'assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d'aquesta mena d'orientals.

A l'hora de sopar, va asseure's a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l'atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida -"amb força ceba", digué-, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.

M'havia imaginat que el japonès menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l'home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos.

D'altra banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l'entrevista, l'hi posava jo, condicionant tota la meva actuació -gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa.

Jo creia que aquell home devia ésser representant o venedor d'aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de perles cultivades... Vaig provar tots aquells temes i ell els apartà amb un ample moviment del braç. "Venc sants d'Olot, jo", digué. "Encara hi ha mercat?", vaig preguntar-li. I em va dir que sí, que anava de baixa però que ell es defensava. Feia la zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un descans o venien dues festes seguides, cap a casa falta gent...

-No hi ha res com a cas! -reblà amb un aire de satisfacció.

-Viviu al nostre país?

-I doncs? On voleu que visqui?

Sí, és clar, són rodamóns i es fiquen pertot arreu. Me'l vaig tornar a mirar i asseguro que cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Futbol de Club Barcelona a la solapa.

Tot plegat era molt sospitós, i em va capficar. La meva dona s'havia fet servir el sopar a l'habitació, perquè estava una mica empiocada; vaig contar-li l'aventura, adornant el relat amb les meves aprensions: si molt convé, es tractava d'un espia.

-I d'on ho has tret que és japonès? -em preguntà ella.

Vaig riure, potser no de bona gana, compadit de la seva innocència.

-Els conec d'una hora lluny... -vaig contestar-li.

-Que vols dir que n'has vistos gaires?

-No, però els clisso de seguida!

-T'ho ha dit ell, que era japonès?

-Ni una sola vegada. Són astuts...

-T'ho ha dit algú?

-Ningú no m'ha dit res, ni falta que em fa. Tinc l'instint esmoladíssim!

Ens vam barallar. Sempre em burxa dient-me que sóc malpensat i que qualsevol dia tindré un disgust dels grossos. Com si no em conegués prou! Sembla que es complagui a no raonar i és d'una candidesa increïble.

Aquella nit vaig dormir poc i malament. No em podia treure el japonès del cap. Perquè mentre es presentin com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi haurà manera de defensar-se'n. Així ho espero! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d'aparat ful, donaran molta feina.

Conte Claudina Canals

UNA FURTIVA LLÀGIMA

ALBERT ESPINOSA - Joan Pons

No recordo quin va ser l'any exacte en què es van publicar les estadístiques reals de suïcidis al món. Diria que va ser cap a desembre del 2019 o del 2020. Eren tan elevades que tothom es va escandalitzar.

Sí que recordo el primer suïcidi que vaig veure. Jo tenia 12 anys. Per aquella època la meva mare em cridava encara Furtiva ..., li agradava tant l'ària Una furtiva llàgrima ... L'escoltava a totes hores. La meva mare va morir ja fa temps envoltada dels seus. Igualment, mai ho he pogut superar. Crec que, encara que la mort sigui dolça i perfecta, en el fons, sempre és dura i irreal.

Però tornant a aquell dia, estàvem al parc i de sobte, com si alguna cosa ens cridés, vam mirar amunt ... I aquella dona va caure a tota velocitat. No sé si va saltar d'un 15è pis, però jo vaig tenir la sensació que queia de la mateixa Lluna. El cop va ser brutal, la meva mare va anar corrent cap a mi i em va tapar els ulls. Ja era tard ... Amb els anys ningú més ha tornat a intentar protegir-me amb aquest gest de les desgràcies que he viscut. Per ventura algú al món es preocupa com la teva mare?

Als pocs segons, la meva mare es va acostar a la dona i em va demanar que no obrís els ulls, però ho vaig fer. Era una dona molt gran. En el seu rostre havia un somriure. D'un dels seus butxaques sobresortien joies; de l'altre, bitllets ... Feia la sensació que havia introduït en aquella bata tot el que tenia de valor. Era estrany, diners i joies acompanyaven a la seva mort. Recordo la frase que va dir la meva mare: "Per què ho haurà fet?". I mai oblidaré el que va fer després. Va agafar uns bitllets i un collaret i se'ls va guardar.

Suposo que aquest fet va marcar la meva infància i la raó de la meva professió. Tampoc recordo bé quin va ser l'any en que el suïcidi es va aprovar. Diria que al voltant del 2040. Ningú es va escandalitzar ... Va ser com una cosa natural decidir el teu mort. Però no tothom aconseguia que fos aprovat. El suïcidi havia de ser acceptat. Tu explicaves les teves raons i ells, els conciliadors, decidien ...

Jo vaig aconseguir el meu títol de conciliadora al 2073. Gairebé vaig estar 10 anys estudiant per aconseguir-ho. Necessitaves provar la teva equitat i la teva salut mental. Havies de ser la comprensió total. Ells volien anar-se'n, tu decidies si l'hi concedies. Tot depenia del que els faltava i del que posseïen ...

I és que en cada vista de suïcidi estudiaves 12 casos alhora. Cada persona et explicava per què desitjava marxar. Aquella raó que li feia odiar aquest món i desitjar suïcidar-se. També tenies un informe de tot el que posseïa econòmicament, familiarment i espiritualment. Tot comptava ... El procés durava 15 dies. I després prenies la decisió. Algun volia marxar per falta de diners. Un altre tenia diners però no tenia salut i no volia patir. I els que tenien salut i diners, els faltava l'amor o el sexe, els fills, la bellesa o la il·lusió ... Hi ha milions de causes per les quals algú desitja marxar d'aquest món i totes poden arribar a ser comprensibles.

La meva feina és redistribuir. Escolto els 12 casos i va redistribuir de manera justa. Potser quatre d'ells poden curar les raons dels altres vuit. De vegades són 10 els que salven a dos. Diners, amor, família, tot és traspassable per salvar una vida. He salvat centenars de vides, he perdut milers ...

Sempre intentant trobar l'equilibri. I sempre he tingut en ment a aquella dona que va caure des del cel. Per a mi és la vida que mai vaig salvar però que sempre vaig desitjar comprendre. Amor, família, il·lusió ... No sé què li faltaria.

La meva mare va plorar aquella nit, una furtiva llàgrima va sortir del seu rostre. Jo l'hi vaig fer veure: "Mare, un furtiva llàgrima". Aquest va ser l'últim dia en que em va cridar Furtiva, es va evaporar aquell malnom, va ser la meva pèrdua ...

No sé per què explico tot això. Suposo que molts suïcides escriuen les seves últimes paraules, necessiten fer-ho ... Tots els que he concedit la mort m'han enviat cartes abans de marxar. És com si necessitessin agrair el veredicte. Jo les llegeixo dues vegades sempre i les adjunt a l'informe abans de arxivar-lo.

Suposo que la carta que estic escrivint algú l'arxivarà costat de la resta de la documentació. I és que els 12 casos que porto actualment tenen una fàcil solució. Jo tinc el que les 12 persones necessiten. No recordo exactament quan em vaig adonar, però és així. Cap de les 12 pot salvar l'altra i en canvi jo puc salvar-les a totes ...

Ser conciliador és acceptar que has salvar el màxim de vides amb tot el que tens al teu abast. Mai vaig pensar que això signifiqués sacrificar la meva, però crec que estic preparada ... Quan acabi aquesta carta, aniré a aquell edifici, escoltaré per última vegada la furtiva llàgrima i em llançaré al buit.

Sé que la meva mare estaria orgullosa de mi. Sé que això donarà sentit a aquesta mort que va caure del cel. Sé que és el que he de fer ...

Una furtiva llàgrima corre ara per la meva galta ..

terceres persones -Elisa Rochel-Clàudia Knudsen